dimecres, 8 de març de 2017

Cuando llega la luz

Clara Sánchez reprèn de nou la història un any després d'on la deixa a la primera novel·la. La Sandra viu a Madrid, el Julián segueix a Dianium, el passat segueix sent molt pesat de portar a la motxilla i el futur depèn de com sàpiguen viure el present.

Si bé és cert que hi ha història més enllà de "Lo que no està escrito" em quedo amb el dubte de que realment doni per una novel·la sencera Potser retallant una mica de la primera i un molt de la segona, hagués quedat una història molt addictiva i plena de girs, que hagués evitat els moments de baixada espectacular de ritme que té aquesta.

Hi ha característiques de l'estructura i de la trama que no ajuden gaire: el fet que la història la vagin narrant el Julián i la Sandra (i, en aquest cas també la Lucy, un nou personatge) causa que de vegades se t'expliquin els mateixos fets varies vegades i la diferència en el punt de vista no t'aporta gaire res. A més, no sé jo fins a quin punt algú munta un sarau com el que se t'explica al llibre per un dubte, una impressió, tan, tan, tan, tan diluïda en el passat i en el "i si resulta que...". És ficció, ja ho sé. Però si quan llegim ficció cal acceptar les normes de joc que fixa l'autor, crec que com a lectors tenim el dret de demanar que aquestes normes siguin justes i, sovint, les casualitats a la literatura, fan mandra. I aquí crec que se li han escapat massa casualitats, a la Clara Sánchez. Coses que passen de cop i volta quan els personatges més ho necessiten.

La sensació general que em deixa el llibre és que no calia. Hi ha punts molt bons (el Julián i la Sandra, són uns personatges molt grans; la narració del dia a dia de la residència Tres Olivos la trobo molt ben dibuixada) però no prou com per mantenir la novel·la sencera i el fet que deixi entreveure que la història queda prou oberta com fer-ne una altra part, no em motiva gaire.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada