diumenge, 12 de març de 2017

Perros ladrando en la nieve

A mi ja em perdonareu, però em declaro fan número u de la meva zona de comfort. Tots els arguments que em pugueu donar per sortir-ne, els entenc, però no us els compro. M'agrada la rutina, m'estimo a mort la meva rutina organitzada. M'ho passo bé i la gaudeixo. I saber què faré demà i passat i l'altre. M'encanta.
En la lectura em passa igual. Sortir de la meva zona de comfort em fa angúnia, em desmotiva. Jo, no us enganyaré, llegeixo per passar-m'ho bé, a aquestes alçades de la vida. Una mica també per saber què passa al món, però, en general, per passar-m'ho bé. I ja fa molts anys que llegeixo. I és per tot plegat que poques vegades em deixo influir en les tries.

Sílvia Galup i Aníbal Cristobo, han traduït a quatre mans aquesta antologia poètica que de cap de les maneres hagués llegit si no fos que la Sílvia me'l va regalar, me'l va recomanar i em coneix prou com per saber que per llegir poesia jo havia de sortir de la meva cova de coixins tovets i còmodes folrada de novel·la i enfrontar-me amb un recull poètic des de la meva total i absoluta incultura poètica.

Així doncs, d'entrada, punt per a mi que me l'he llegit. I perquè hi he apreciat coses, equivocades potser, però molt em sembla que aquesta sensació de naturalitat i facilitat que transmeten els poemes d'aquest recull, no són fruit ni de l'espontaneïtat ni, molt menys, d'una escriptura fàcil.No puc negar el que és evident. Em quedo amb la sensació a més, que d'aquest senyor potser se n'hauria de sentir a parlar més en general.

Ara bé, ara que l'he acabat, miro al meu lector quina novel·la m'espera de la mateixa manera que algú que busseja per sota l'aigua permet que l'aire li entri als pulmons obrint bé la boca quan treu el cap per sobre la superfície.

1 comentari:

  1. Jajaja jo també sóc fan número 1 de la meva zona de confort, subscric punt per punt tot el que dius, i només per això ja et compro tota la ressenya.

    ResponElimina