divendres, 21 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

El procés creatiu dels escriptors m'interessa. M'interessa en un grau que crec que ratlla la tafaneria absoluta, i no puc dir més que Murakami m'ha fet un favor escrivint aquest llibre. Poques vegades agafo no ficció, i encara menys la gaudeixo, però, com ja va ser el cas amb el Jaume Cabré i les seves "Incerteses", aquest tractat sobre l'escriptura m'ha entusiasmat i les opinions de Murakami m'han sorprès en moltes ocasions. He guardat tantes anotacions d'aquest text que crec que no puc triar-ne una que em sembli millor que la resta.

No us oblideu que parlem d'en Murakami, que em va agradar amb Tokio Blues però que em va fascinar amb 1Q84 (tot i que sé que hi ha gent que no va poder i no pot amb Murakami, què hi farem, us ho perdono ☺) i poder llegir el que ell pensa sobre una cosa que m'agrada tant com és escriure, doncs m'havia d'agradar sí o sí.

No m'agrada córrer i, a més, m'interessa zero però crec que, igual com fa en aquesta novel·la, és possible que Murakami parli de molt més que no pas córrer en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer". Aquí passa una mica el mateix; ell s'hi guanya la vida, escrivint, i, comptat i debatut, aquí parla de vida, d'experiència, de persones i de la visió que ell té del món. Tot això forma part de la seva escriptura perquè, irremeiablement, forma part d'ell mateix. I ens ho explica tot tant tal i com raja que és inevitable enganxar-t'hi

dissabte, 15 d’abril de 2017

A ciegas

El terror és un gènere que sempre he de triar amb compte perquè, valenta, valenta, el que es diu valenta, no ho sóc gaire i de seguida em puc trobar amb els ulls oberts com unes taronges i veient passar les hores, a la nit, sentint sorolls inexistents. Així doncs, abans de començar la lectura d'"A ciegas" vaig assegurar-me (tot el que et pots assegurar) que podria acabar la història una vegada començada.

L'he pogut acabar, però no negaré que la força de les descripcions d'aquesta història frepen.

La por a la foscor és un clàssic pel que crec que la majoria hem passat en algun moment de la vida i no hi ha res com la por, la que neix de més endins i és il·lògica, per fer-la servir com a base d'un argument. Alguna cosa fa tornar boges les persones que ho veuen; boges fins al punt que es maten fent bastant mullader. En aquest punt, alguns sobreviuen a base d'anar pel món amb els ulls embenats.

I ara em direu, "doncs poques descripcions hi poden haver si els personatges no hi veuen". Aquí esta la gràcia d'aquest llibre; no és tant el que veuen, sinó el que creuen que hi ha més enllà de les seves benes, el que s'imaginen, el que senten, el que temen.

Si sou d'aquest gènere, una barreja de terror i distòpia, jo crec que us pot agradar. A mi m'ha fet passar molt bona estona.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Mi prima Rachel

Caminant pel carrer, a la vorera del davant, en un grup de fumadors que semblen companys de feina, sento que un home s'excusa amb antelació i mig somriure per l'acudit que li han explicat a ell abans i que ara es disposa a compartir, a petició de la resta, amb un "és que és molt dolent". Més tard, dinant, a la taula del meu costat, dues dones semblen competir (amb ambicions de guanyar) per demostrar qui té la pitjor jove. Ja a casa, llegint al menjador, sento la veïna del costat que crida al seu fill adolescent "Fes el favor d'estudiar una estona!", seguit d'un "Deixa'm en pau!" i un cop de porta a mode de punt i final.
No sé si a vosaltres us passa, que les converses alienes us criden l'atenció. A mi molt.

"Mi prima Rachel" és una conversa aliena. Una conversa que no he pogut deixar d'escoltar. La conversa del jove Philip Ashley, un ric hereu de Cornualles criat pel seu cosí Ambrose, un solter empedreït que acaba menjant-se amb patates els seus prejudicis amb les dones i el matrimoni.
Però això no va d'amor, que ja us he vist posar els ulls en blanc. No és una altra Rebeca, si bé sí que és cert que les absències, aquí, també acaben conformant un personatge més, igual que els paisatges de Cornualles i d'Itàlia i fins i tot les estacions de l'any. Aquesta novel·la és com un arbre amb moltes branques i totes m'han agradat. Torno a pensar, com en el seu moment us deia amb Rebeca, que hi ha llibres dels que se'n parla poc i no sé per què. "Mi prima Rachel" té tants matisos que t'arriben de maneres tan diferents que és inevitable deixar-se portar per la lectura, sense saber gaire bé on t'acabarà portant. Això m'agrada, dels llibres, aquesta incertesa de trobar-te al mig d'una història de la que sembla que et falten peces, anar-les descobrint poc a poc, encaixar-les de la manera que et sembla i acabar de decidir si allò que has llegit i que t'ha semblat que tenia tot el sentit del món, és o no és el que havies entès.

Com us deia, "Mi prima Rachel" és una conversa aliena, com l'acudit de l'home que fumava; cadascú ha d'acabar de posar-hi els detalls, les raons i els finals.