dilluns, 22 de maig de 2017

Agnes Grey

Algú dirà que és difícil escriure una obra mestra si va i resulta que les teves germanes són la bomba i han escrit un llibrassos de la mida dels que van escriure les Brontë. Que, sobre això, jo també penso que van acaparar part del talent que no tenim la resta, perquè ja em diràs tu que ja és sort que siguin tres germanes i les tres puguin escriure així de bé.

Vull creure que si Anne Brontë fos una escriptora que no provingués d'una saga de bones escriptores, hauria tingut molta més anomenada i crec que Agnes Grey no fa més que donar-me la raó.

Una vegada més, Alba Clásica rescata un clàssic d'aquells que es té poc present, que es coneix poc. La història d'una noia de classe humil que comença a treballar com a institutriu, ens mostra tota la classe d'humiliacions i maltractes que una família de casa bona i zero educació podia infringir en una noia jove i amb coneixements, a través dels seus fills insofribles.

La història és lenta, si voleu, però crec que aconsegueix que vagis entrant en l'atmosfera de solitud que viu l'Agnes i que va filtrant-se poc a poc al lector.
No us diré que és una lectura recomanable, perquè crec que has de ser un amant de l'època per gaudir-ne, però jo, que ho sóc, l'he devorada.

dimecres, 10 de maig de 2017

Llum

Si no fos que escric el blog, mai no hauria llegit "Llum". Ho sé. N'estic segura. He estat més o menys bleda tota la meva vida, però el cas és que des que vaig tenir el meu fill, he pujat un grau. És així. No és que n'estigui especialment orgullosa, de ser més bleda, però les coses com són. I jo, llegint la contraportada de "Llum", mai de la vida hagués triat aquest llibre que anuncia als quatre vents que existeix per remoure't.

Però.

Fa unes setmanes, convidada per Trivium Gestió Cultural, vaig fer una xerrada sobre blogs i lectures i aquestes coses que tant m'agraden a mi. Òbviament, era d'esperar que, en un grup de lectors i escriptors, el tema de conversa mentre fèiem una copa de cava al final de la xerrada, fos la lectura. I aleshores es va fer la màgia. De les cinc o sis persones amb qui vaig tenir ocasió de conversar, quatre em van preguntar si havia llegit aquesta novel·la i, que si no, com era el cas, me l'havia de llegir.

Cal tenir estómac per llegir "Llum". Estómac i un bolígraf i una llibreta a mà per apuntar tantes i tantes, i tantes frases que són joies. La sensació que tinc ara, quan tot just me l'he acabat aquest matí, és aquesta: és un amor malaltís, sí (l'amor entre una dona de quaranta anys galopant damunt del cavall de la crisi de mitjana edat i una adolescent de tan sols dotze cap a tretze amb les seves hormones adolescents) i en canvi està explicat amb una netedat i amb una delicadesa que si et descuides, pots arribar a oblidar que és aberrant. Però és que aquesta història, aquest amor prohibit, és el de menys, de debò. La poesia que desprèn és tan preciosa, tan plena de matisos, amb tant de paisatge i d'olor...és tan maco! I en canvi, si et quedes amb l'esquelet, amb els fets pelats, esgarrifa.

Com me n'alegro d'haver fet cas de les recomanacions! No us perdeu "Llum", de debò. No sigueu bledes, com jo. Crec que serà una de les meves millors lectures d'aquest any. I de segur, una de les millors cobertes. Que maques que les feu, l'Altra Editorial!

dijous, 4 de maig de 2017

L'espectre

Voldria començar aquesta ressenya, fent-vos memòria d'això, d'aquí, d'aquest altre, d'això també, i, per acabar, d'aquest altre d'aquí.

Sí? Sou conscients de què suposa per a mi tornar aquí, per gust, a parlar d'un altre llibre de Jo Nesbo? Us podeu imaginar com agraeixo que no se'm vegi la cara mentre escric això sobre un (altre) llibre d'un autor a qui he donat una mitjana de 2,5 estrelles i a qui he jurat no tornar a llegir mai? Sí? Vull dir, esteu en tot el vostre dret de tancar aquesta pestanya del navegador sense cap mena de remordiment. No us ho tindria en compte.

...

Encara esteu aquí? De debò que no us mereixo.

En fi. Som-hi.

M'ha agradat. Per vàries raons que segurament són poc o gens literàries, però m'ha agradat. Primerament perquè el Harry Hole em cau bé, m'agrada com a personatge, el reconec en els gestos, en els pensaments i en les accions, li trobo continuïtat i coherència i, per tant, me'l crec. Després perquè la història es va teixint, a poc a poc, sense grans escarafalls. Dóna la sensació d'una història treballada, pensada i després retallada en trossets que Nesbo s'encarrega d'anar repartint i (des)ordenant com si fos un trencaclosques. I tercer, i més important de tot, perquè no m'he perdut que és una de les coses que m'acaba passant amb els Nesbos, que hi ha tants personatges que al final no sé on sóc. En aquest he anat seguint sense massa problema, tot i que sí que he trobat que hi ha personatges que no tinc clar que calguessin.

En general, de segur que no és la millor història del Harry Hole (drogues, corruptes, assassinats...tot molt normalet), però sí que és una història important pel personatge, pel que hi passa i pel que encara no sabem que passarà. I, a més, suposo que també és una novel·la important per a mi, perquè hauria de reconèixer que després d'haver-me llegit sis novel·les d'en Nesbo, potser ja és un dels meus clàssics. No ho sé, dic "potser".