dimecres, 28 de juny de 2017

El cuento de la criada

M'encanta quan m'endinso en la lectura d'una novel·la sense saber-ne gaire més que el títol. Tenir al davant una cortina de fum gris que has d'anar enretirant poc a poc i anar avançant en la història sorprenent-me del que m'ofereix.
D'"El cuento de la criada" en sabia, tan sols, imatges que havia anat trobant, imatges molt potents visualment, que em van cridar l'atenció. De la història, però, no en sabia res i ha estat tot un encert.

"El cuento de la criada" narra una distòpia, en un estat d'Estats Units, un sistema religiós que ha acabat convertint les dones en el centre, però, de la mateixa manera, en eines del mateix sistema que tan sols es fan servir per tenir criatures, per tenir cura de la casa i per encarregar-se de promoure les creences del sistema entre les mateixes dones. Margaret Atwood proposa una societat que no sembla, així d'entrada, que estigui massa allunyada de la realitat que coneixem. Val a dir, però, que no hem arribat (encara) als límits esgarrifosos que es descriuen.

Atwood dóna molta corda al lector perquè pensi i reflexioni, perquè ompli els buits de la història. És d'agrair que et tractin com un lector intel·ligent.

Comptat i debatut si una frase, manllevada de la mateixa novel·la, trobo que defineix aquesta història és "la llibertat, com tot, és relativa". Això és el que mitjançant una complexa xarxa molt ben trenada d'informació i desinformació, es fa creure a les dones que són formades i preparades per assolir la seva funció d'incubadores amb cames en una societat on la fertilitat s'ha convertit en un bé molt preuat. La Defred (Offred a la versió original) ens porta de la mà, en primera persona, barrejant present i passat, per aquest món imaginari que posa els pèls de punta.

És una lectura molt, molt, molt i molt recomanable, d'aquelles que estaria bé que fos lectura recomanada pels joves. D'aquelles que serveix d'avís. Vigileu, que cap aquí és cap a on anem.

dijous, 15 de juny de 2017

L'amiga genial

Crec que com algú em torni a dir, o jo torni a llegir, que aquesta novel·la tracta de les complexitats de l'amistat femenina, vomitaré.

Em disposo a anar en contra de tot i tothom però, senyors, per a mi, aquesta relació malaltissa, de rivalitat, d'admiració exagerada unilateral, no és amistat. I, també, deixeu-me dir que tractar l'amistat femenina, d'una manera diferent a l'amistat en general em sembla d'unes poques mires espectaculars.

Està ben escrita, sí. Dóna la imatge d'una època, d'una ciutat, d'una classe treballadora que passava penúries, sí. Addictiva? Mmm, depèn. A trossos, segons per a qui, suposo. No ha estat el meu cas. M'ha agradat? Sí. Però és un sí emprenyat, ja us ho dic ara. És un sí dels de que diuen que no era per tant. Donaré una oportunitat al segon volum perquè el tinc damunt de la tauleta de nit, tot i que no serà de seguit. Hauré de fer una pausa i oxigenar-me.

No m'he sentit identificada amb la relació que tenen la Lila i la Lenù, una relació de mirar-se de gairell, de necessitar-se per reafirmar-se, per saber què es vol de la vida simplement per no ser com l'altra. A les que jo considero amigues (poques, les justes i necessàries. Les imprescindibles), me les miro de cara, els dono suport, m'interessen les seves preocupacions, els seus èxits, els seus reptes i els seus plans de futur. Fora d'aquí, no ho defineixo com a amistat: coneguts o saludats seria més apropiat.

M'ha empipat sobiranament que es faci passar bou per bèstia grossa. És una bona novel·la, de debò que crec que ho és, però parlem clar. No és amistat femenina. De fet, per a mi, no és amistat. Perquè l'amistat, senyors, no és complexa. El que passa que tots sabem de què va la història: les dones som complexes, les relacions amb les dones són complexes, el caràcter femení és complex i tanta mentida masclista dels nassos. Per què no ho deixem en que els éssers humans no som la cosa més fàcil del món? Que n'estic tipa, ja, de tanta mala llet dels homes (i les dones) envers les dones i tot el que té a veure amb elles. Que fins i tot quan sembla que no, ens insulten.