dijous, 15 de juny de 2017

L'amiga genial

Crec que com algú em torni a dir, o jo torni a llegir, que aquesta novel·la tracta de les complexitats de l'amistat femenina, vomitaré.

Em disposo a anar en contra de tot i tothom però, senyors, per a mi, aquesta relació malaltissa, de rivalitat, d'admiració exagerada unilateral, no és amistat. I, també, deixeu-me dir que tractar l'amistat femenina, d'una manera diferent a l'amistat en general em sembla d'unes poques mires espectaculars.

Està ben escrita, sí. Dóna la imatge d'una època, d'una ciutat, d'una classe treballadora que passava penúries, sí. Addictiva? Mmm, depèn. A trossos, segons per a qui, suposo. No ha estat el meu cas. M'ha agradat? Sí. Però és un sí emprenyat, ja us ho dic ara. És un sí dels de que diuen que no era per tant. Donaré una oportunitat al segon volum perquè el tinc damunt de la tauleta de nit, tot i que no serà de seguit. Hauré de fer una pausa i oxigenar-me.

No m'he sentit identificada amb la relació que tenen la Lila i la Lenù, una relació de mirar-se de gairell, de necessitar-se per reafirmar-se, per saber què es vol de la vida simplement per no ser com l'altra. A les que jo considero amigues (poques, les justes i necessàries. Les imprescindibles), me les miro de cara, els dono suport, m'interessen les seves preocupacions, els seus èxits, els seus reptes i els seus plans de futur. Fora d'aquí, no ho defineixo com a amistat: coneguts o saludats seria més apropiat.

M'ha empipat sobiranament que es faci passar bou per bèstia grossa. És una bona novel·la, de debò que crec que ho és, però parlem clar. No és amistat femenina. De fet, per a mi, no és amistat. Perquè l'amistat, senyors, no és complexa. El que passa que tots sabem de què va la història: les dones som complexes, les relacions amb les dones són complexes, el caràcter femení és complex i tanta mentida masclista dels nassos. Per què no ho deixem en que els éssers humans no som la cosa més fàcil del món? Que n'estic tipa, ja, de tanta mala llet dels homes (i les dones) envers les dones i tot el que té a veure amb elles. Que fins i tot quan sembla que no, ens insulten.

2 comentaris:

  1. Com dius bé, és la historia d'una rivalitat. El problema és tota la campanya de difusió de les quatre novel·les, de com s'ha enfocat l'argument per vendre. I em sap greu fer-te un spoiler, però a les altres tres novel·les continua igual, jo les vaig llegir per veure a on arribava. A mi em feia ganes de cantar-los les veritats a totes dues i es deixassin de tanta tontería.

    ResponElimina
  2. A mi el segon volum em va agradar més que el primer. Seguiré llegint per saber cap a on va tot, però coincideixo que no n'hi ha per tant. Tanmateix, abans de tota aquesta febre Ferrante, havia llegit "Los días del abandono" i em va encantar.

    ResponElimina