dilluns, 28 d’agost de 2017

Crims duplicats

Continuo amb la sèrie Bergman. El segon llibre continua, a nivell de personatges, on ho deixa el primer si bé la història de la trama principal que se'ns presenta és una altra.

Uns assassinats ocorreguts a Estocolm fa deu anys s'estan repetint, amb el petit afegit que l'assassí està a la presó des d'aleshores, condemnat per aquells crims. L'equip protagonista de la primera entrega, es troba amb un nou cas per resoldre i ho fa de la mateixa manera que en la història anterior; amb girs, amb trames subjacents que també aconsegueixen atrapar-te i que les segueixis amb molt d'interès. Aquesta història m'ha agradat encara més que la primera, m'ha mantingut molt pendent. Tant, que no esperaré més a llegir-me la tercera novel·la, no fos cas que oblidés algun detall.

Afortunadament, tinc diverses entregues d'aquesta sèrie per seguir, així que em sembla que encaro la tornada a la rutina amb un entreteniment assegurat. Si més no, per a les estones d'autobús i l'abans d'anar a dormir. Qui no es conforma és perquè no vol.

divendres, 18 d’agost de 2017

Secretos imperfectos

Posar-me a parlar avui de llibres de crims amb el que acaba de passar a la meva ciutat em sembla gairebé pornogràfic. I, contra tot pronòstic, ahir, quan ben entrada la nit seguien arribant notícies esfereïdores de tot el que passava, jo vaig refugiar-me en les darreres pàgines d'aquesta novel·la que portava dies atrapant-me. Me la vaig acabar i vaig agrair infinitament que aconseguís distreure'm.

Us he de dir que he ensopegat amb una sèrie que em donarà molt bones estones de lectura i, de fet, tan bon punt ahir vaig acabar aquesta primera entrega, vaig encetar la segona que ja apunta a lectura sense descans pel que em queda de vacances.

Un jove adolescent apareix mort a ganivetades en un bosc i la policia s'endinsa en la investigació d'aquesta mort que es complica. A més, les relacions entre la divisió de policies encarregada d'aquest assassinat també aporta molt entreteniment.

Si trobo que escriure una novel·la ja és ben difícil, escriure-la a quatre mans, com és el cas, ha de ser complicadíssim. I aquesta història lliga d'una manera perfecta, unint totes les peces que et va deixant pel camí com si fossin molles de pa. I tot i que tot el que explica seria terrible si fos cert, a la vista està que no pot ser-ho més que el que ens passa al costat de casa.

divendres, 4 d’agost de 2017

La substància del mal

Sort que no vaig llegir totes les comparacions que corren per la xarxa entre aquesta novel·la i les d'en Joël Dicker perquè, ara que sí que me les he trobat, no entenc quins són els punts de comparació exactament. El cas és, suposo, que Dicker ven molts llibres. Potser fins i tot tan sols perquè el seu nom aparegui a la frase, un llibre d'un altre autor, un llibre que, així d'entrada, no tindria massa a veure més enllà d'un assassinat comès fa molts anys, pot aconseguir que el títol es vengui com xurros. Potser és això.

Per part meva, no tinc gaire cosa a dir d'aquesta novel·la. M'ha agradat? Sí. Trobo que és un imprescindible total? No. M'ha entretingut? Sí, força. Però al final l'he trobat una mica desballestat. No sé com explicar-vos-ho. Tinc la sensació que han intentat vendre'm un final de traca, amb girs i coses, i m'ha sobrat una mica tot plegat. Hagués preferit una coseta més senzilla, més normal, si ho voleu dir així i no que provessin d'enlluernar-me amb tanta llum i ombra.

Penso que potser els amants de la muntanya trobin aquí alguna cosa més, més enllà de la pròpia història, amb què sentir-se identificats. Em refereixo a tot això de la crida de la muntanya, l'ànima dels cims i coses d'aquestes que a mi no em diuen absolutament res, urbanita com sóc. Però si del que estem parlant és de lectura pura i dura, això, per a mi, es queda en un llibre normalet.