dilluns, 9 d’octubre de 2017

Curs de feminisme per microones

Jo confesso: de sempre que he tingut una relació amor-odi amb el feminisme. Ho dic com qui s'asseu a una rotllana d'alcohòlics i diu el seu nom i reconeix la seva addició. Doncs jo igual.

Us explicaré quin ha estat el meu camí aquestes darreres setmanes.

Tenia "Americanah" a la meva llista de pendents i, amb l'inici del nou curs i després de la lectura en massa de la sèrie Bergman, vaig pensar que era un bon moment per tornar a la "lectura seriosa" :) . Vaig començar la lectura ensopegant de ple amb tots aquells "privilegis de dona blanca" (la descripció no és meva, li he robat a la meva amiga Sílvia, que trobo que la va clavar) que tinc només per haver nascut on ho vaig fer. Per curiositat, vaig començar a regirar la xarxa per llegir més sobre la Chimamanda Ngozi Adichie i vaig veure diverses de les seves xerrades que podeu trobar al Youtube sense massa esforç. De totes, em quedo amb aquesta, que va ser la que em va provocar un sotrac a l'ànima. Vaig aparcar la lectura d' "Americanah", inicialment de forma provisional, i em vaig submergir en la recerca d'informació sobre el moviment feminista. El meu rebuig venia promogut per moviments com Femen, dels que jo no acabava d'entendre que fessin servir els pits per evitar, per exemple, que les dones siguem sexualitzades. Hola, què tal, no ho trobeu contradictori? El tema cremar sostenidors tampoc no va gaire amb mi i hi ha temes insígnia del moviment amb els que tinc clars conflictes (avortament, quotes i ús indiscriminat del femení plural!!! En el tema de les quotes, he canviat d'opinió llegint la Natza).

Però.

Vaig decidir que havia de prendre partit. Tenir, si més no, una opinió al respecte. Perquè, no ens enganyem, som privilegiades dones blanques, però comparades amb què? I hi ha un munt de feina per fer. El cas és que no volia deixar de llegir sobre el tema, però necessitava alguna lectura amb humor i fets. Fets reals que vivim les dones. I aleshores vaig pensar en la Natza Farré. I ha estat una revelació. He après que es pot ser feminista i tenir conflictes amb el feminisme. No passa res, senyores i senyors. He subratllat passatges com una boja; he hagut de fer pauses de lectura perquè una frase em deixava tan fora de joc per la seva obvietat que havia de reinicialitzar-me el cervell; i he rigut molt, si bé el tema fa de tot menys gràcia.

Si com jo, rondant gairebé els quaranta, encara estaves tèbia amb això del feminisme, et recomano molt aquest llibre. M'avergonyeixo una mica haver-m'hi posat tan tard, però us puc assegurar que m'hi posaré de debò perquè, comptat i debatut, tots hem estat en converses de cafè on s'han fet servir tòpics masclistes i hem callat com putes.

Putes, veieu? He dit putes. Hi ha molta feina a fer.

3 comentaris:

  1. Jo vaig descobrir el feminisme farà un parell d'anys, de la mà de Woolf amb Una cambra pròpia, però sobretot amb Nuria Varela i el seu Feminismo para principiantes (que te recomane mooooltíssim). Mai és tard, ho tinc claríssim. També tinc molt clar que mai podrem estar totes d'acord amb tot el que diu el feminisme, i els feminismes, perquè hi ha de totes les classes, però hi ha certes bases (on estem, per què estem on estem, tot el que ens queda per fer) que hem de compartir per seguir avançant.

    Enhorabona pel pas, a mi em va obrir els ulls de forma sorprenent. I Chimamanda és genial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Laia, prenc molt nota de la Núria Varela. Sembla mentida que hagi trigat tant a obrir els ulls davant d'una cosa tan òbvia! Merci!

      Elimina
  2. També l'he llegit abocant-me a la quarantena, i em va agradar prou. Vaig aprendre coses, i no diré que em va obrir els ulls, perquè la majoria ja les sabia, però no està malament prendre'n consciència. Miro de treballar per un món més equilibrat i amb igualtat, i segur que encara molts tòpics se m'escapen, els tenim molt ficats a dins. Però hi ha un tipus de feminisme que se'm posa malament, que és el que fa servir les mateixes armes que critica, la superioritat moral, el paternalisme, i ja no cap els homes, sinó cap a les dones mateix que no pensen igual! D'alguna manera les tracta d'inferiors, i això és un contrasentit. I pels homes que intentem no fer diferències i normalitzar totes les situacions, tampoc no és agradable que ens assenyalin amb el dit cada cop que se'ns escapa un tòpic que ha estat gravat amb foc al nostre coneixement. Potser a elles els sembla que no se'ls escapen igualment...

    ResponElimina