dimarts, 21 de febrer de 2017

Lo que esconde tu nombre

Treballo en uns edificis on hi ha molta gent i on es comparteixen molts espais comuns: ascensors, cafeteries, zones de pas. Darrerament, vés a saber per què, m'he sorprès pensant en les probabilitats estadístiques que existeixen de que, d'entre els mil i escaig treballadors que corretegem com formigues per entre els passadissos emmoquetats, algú sigui una mala persona. Un Mala Persona, amb majúscules. No estic parlant d'un desgraciat que fa la vida impossible als seus veïns perquè posa la música molt alta. No, parlo d'algú realment dolent, que maltracti la seva família, que hagi robat, que hagi matat algú o que pensi fer-ho. Quan de cop i volta em brota aquest pensament, sempre m'acaba fent l'efecte que l'ascensor puja massa lent i em fa por haver pensat en veu alta, no sé si m'enteneu.

"Lo que esconde tu nombre" indaga en el passat d'un octogenari (pocs llibres he llegit amb protagonistes de la tercera edat) que va passar la seva joventut a un camp de concentració i d'una noia embarassada que es retira a la costa valenciana a decidir què fa amb la seva vida. Ella, la Sandra, ha conegut una parella noruega d' ancians rics que l'acullen com si fos una néta i serà el Julián l'encarregat de destapar-li el secret que carreguen els seus benefactors.

Aquesta és una novel·la que juga amb el terror d'allò que s'amaga en els silencis i en el passat de les persones, en el que es calla i en el que s'intueix. Llegint-la, he tingut la sensació de caminar sobre un terreny insegur, de que a mi potser també se m'ocultaven coses. Clara Sánchez fa un retrat molt acurat del que suposa no tenir present perquè el teu passat té massa coses pendents que necessita tancar. I com un passat amb serrells acaba significant un present inexistent.

dilluns, 13 de febrer de 2017

El festín de Babette

Oh! Oh! I podria seguir, eh? Oh!

No sé qui deia que les persones que diuen que no els agrada llegir és perquè no han trobat el llibre que els enganxi definitivament i per sempre a la lectura. No ens enganyem: això de la lectura és com la vida, té els seus moments de tot. Hi ha llibres que et toquen tant i tant que et fan entendre el per què te n'has llegit d'altres que no t'han dit res en absolut. Després de llegir els primers, sembla que una llum t'il·lumina i que la lectura és fantàstica i meravellosa i no et cansaries de repetir en veu alta a tothom que cal llegir, que llegir és fantàstic.

"El festín de Babette" és d'aquells llibres. És un com un conte, un conte sobre moltes coses. Ja ho sé que se n'ha fet peli, ja ho sé. Potser la veig. Potser no. No ho he decidit. De moment, em quedo amb la versió il·lustrada de la Noemí Villamuza per a Nordica libros. El tinc en digital i no me'n puc penedir més perquè aquests dibuixos són preciosos.

En un poblet d'un fiord de Noruega, hi viuen dues germanes filles d'un pastor purità mort recentment. Les germanes continuen la tasca del seu pare amb rectitud i austeritat, fent obres de caritat i mantenint unida la seva petita comunitat. Una nit, arriba una estrangera a casa seva, la Babette, fugint de França on ha perdut a la seva família i amb la petició d'un amic de les germanes que demana que acullin aquella noia a casa seva. Aquest fet, canviarà en certa manera la comunitat de les germanes per sempre.

És dolç, és nostàlgic, és tendre, és amable. És preciós. I em passarà com m'està passant amb La La Land, que em va encantar i cada cop que llegeixo o sento que se'n diu que "no és per tant" se m'arruga una miqueta el cor. Així que llegiu "El Festín de Babette" i si no us súperencanta, no m'ho digueu, tingueu pietat.

dissabte, 11 de febrer de 2017

La lladre de llibres

Reticències. Això és el que tenia amb aquest-llibre-super-ventes-fet-peli-d'èxit. Amb tot el que trio per llegir, sovint he de lluitar amb els meus prejudicis, ja ho dic sempre. Que si ha agradat a molta gent. Que si n'han fet una adaptació cinematogràfica. Que si Guerra Civil/Guerra Mundial/Guerra. Que si nena protagonista amb vida difícil. Tot això, acostuma a fer-me mandra i hi ha llibres que acabo llegint perquè penso que cal haver-los llegit, però no perquè em vinguin de gust.

Aquesta novel·la té un narrador molt especial. Que el punt diferencial d'una història, allò que la fa -en teoria-captivadora i sorprenent, no t'entri és mala sort i fa la lectura molt complicada i difícil perquè el narrador, al cap i a la fi, t'acompanya tota la història.

"La lladre de llibres" és una molt bona novel·la d'això que en diuen "jove adult", i em sap greu no haver-lo llegit aleshores, amb catorze o quinze anys. Estic segura que seria un d'aquells títols que d'adulta no em cansaria de recomanar i que et deceben quan els rellegeixes anys després.

Els mesos passen, ja ens hem cruspit gairebé dos mesos d'aquest 2017 i segueixo sense trobar la sintonia amb les lectures. Serà que hauré de tornar al punt del llegir sense esperar res a canvi, a l'electroencefalograma pla fins que les meves neurones es despertin i em demanin contingut, contingut amb missatge potent.