dijous, 23 de març de 2017

La chica danesa

Hi  ha preguntes, a la vida, que no sabria dir si són absurdes o massa profundes pel meu cervell eminentment pragmàtic. Em sorprenen les persones que en algun moment de la seva vida han tingut ocasió de preguntar, en una conversa seriosa, coses com "Creus en el destí?" i no s'han sentit totalment ridícules, com em passaria a mi. Una mica el mateix que si em pugés a un taxi i digués "Segueixi aquell cotxe!" amb posat estressat i veu d'urgència.

Jo sóc més partidària de les casualitats, com quan estàs pensant en algú i sona el telèfon i "Vés tu per on, en tu estava jo pensant!". O com quan et trobes un bitllet de cinc euros a terra i te'l poses a la butxaca, dissimulant. O com quan estàs llegint una novel·la inspirada en la història de la primera dona transgènere de la que es té coneixement, i va i apareix un anormal autobús taronja decidint què hem de tenir entre les cames per sentir-nos més nosaltres. No sé si m'explico. Casualitats.

"La chica danesa" parla d'un amor i d'una capacitat d'acceptació que arriba molt endins. No és un història de sucre, no embafa, és un amor de debò i amb molt de patiment. La casualitat, només la casualitat, va ajuntar l'Einar amb la Greta, segurament una de les poques persones al món d'aquella època que podia aconseguir que acabés per sortir la Lili de dins del cos del seu marit. No hi pot haver amor més gran que el que suposa ajudar a la persona que més estimes a convertir-se en algú altre a qui no pots estimar de la mateixa manera.

M'ha emocionat molt, aquesta lectura. La prosa d'Ebeshoff és molt senzilla i per això no fa gens d'ombra a la història tan complicada de la Lili, però a la vegada aconsegueix que tot resulti fàcil, que encaixi, que funcioni i que pensis que les casualitats aconsegueixen grans coses.

diumenge, 12 de març de 2017

Perros ladrando en la nieve

A mi ja em perdonareu, però em declaro fan número u de la meva zona de comfort. Tots els arguments que em pugueu donar per sortir-ne, els entenc, però no us els compro. M'agrada la rutina, m'estimo a mort la meva rutina organitzada. M'ho passo bé i la gaudeixo. I saber què faré demà i passat i l'altre. M'encanta.
En la lectura em passa igual. Sortir de la meva zona de comfort em fa angúnia, em desmotiva. Jo, no us enganyaré, llegeixo per passar-m'ho bé, a aquestes alçades de la vida. Una mica també per saber què passa al món, però, en general, per passar-m'ho bé. I ja fa molts anys que llegeixo. I és per tot plegat que poques vegades em deixo influir en les tries.

Sílvia Galup i Aníbal Cristobo, han traduït a quatre mans aquesta antologia poètica que de cap de les maneres hagués llegit si no fos que la Sílvia me'l va regalar, me'l va recomanar i em coneix prou com per saber que per llegir poesia jo havia de sortir de la meva cova de coixins tovets i còmodes folrada de novel·la i enfrontar-me amb un recull poètic des de la meva total i absoluta incultura poètica.

Així doncs, d'entrada, punt per a mi que me l'he llegit. I perquè hi he apreciat coses, equivocades potser, però molt em sembla que aquesta sensació de naturalitat i facilitat que transmeten els poemes d'aquest recull, no són fruit ni de l'espontaneïtat ni, molt menys, d'una escriptura fàcil.No puc negar el que és evident. Em quedo amb la sensació a més, que d'aquest senyor potser se n'hauria de sentir a parlar més en general.

Ara bé, ara que l'he acabat, miro al meu lector quina novel·la m'espera de la mateixa manera que algú que busseja per sota l'aigua permet que l'aire li entri als pulmons obrint bé la boca quan treu el cap per sobre la superfície.

dimecres, 8 de març de 2017

Cuando llega la luz

Clara Sánchez reprèn de nou la història un any després d'on la deixa a la primera novel·la. La Sandra viu a Madrid, el Julián segueix a Dianium, el passat segueix sent molt pesat de portar a la motxilla i el futur depèn de com sàpiguen viure el present.

Si bé és cert que hi ha història més enllà de "Lo que no està escrito" em quedo amb el dubte de que realment doni per una novel·la sencera Potser retallant una mica de la primera i un molt de la segona, hagués quedat una història molt addictiva i plena de girs, que hagués evitat els moments de baixada espectacular de ritme que té aquesta.

Hi ha característiques de l'estructura i de la trama que no ajuden gaire: el fet que la història la vagin narrant el Julián i la Sandra (i, en aquest cas també la Lucy, un nou personatge) causa que de vegades se t'expliquin els mateixos fets varies vegades i la diferència en el punt de vista no t'aporta gaire res. A més, no sé jo fins a quin punt algú munta un sarau com el que se t'explica al llibre per un dubte, una impressió, tan, tan, tan, tan diluïda en el passat i en el "i si resulta que...". És ficció, ja ho sé. Però si quan llegim ficció cal acceptar les normes de joc que fixa l'autor, crec que com a lectors tenim el dret de demanar que aquestes normes siguin justes i, sovint, les casualitats a la literatura, fan mandra. I aquí crec que se li han escapat massa casualitats, a la Clara Sánchez. Coses que passen de cop i volta quan els personatges més ho necessiten.

La sensació general que em deixa el llibre és que no calia. Hi ha punts molt bons (el Julián i la Sandra, són uns personatges molt grans; la narració del dia a dia de la residència Tres Olivos la trobo molt ben dibuixada) però no prou com per mantenir la novel·la sencera i el fet que deixi entreveure que la història queda prou oberta com fer-ne una altra part, no em motiva gaire.