divendres, 23 de setembre de 2016

Em dic Lucy Barton

S'ha venut molt de fum parlant de la maternitat. A les dones ens han  intentat fer creure moltes mentides i mitges veritats que acaben convertint algunes de nosaltres en desgraciades perquè creuen que no són tot el que se suposa que haurien de ser quan s'és (perdoneu-me les cometes) "una mare". Ho pensava abans, i ho segueixo pensant ara que jo també sóc mare. I també us diré que això és una cosa que t'has de guardar prou de dir en segons quins cercles de "mares" que pensen que si no dius que la maternitat és el millor que t'ha passat a la vida, és que no mereixes ni l'aire que respires.

Dit això, suposo que ja teniu una vaga idea de de què va "Em dic Lucy Barton". Va de maternitat i d'amor. Va de relacions entre mares i filles. I va de que, no ens enganyem, no per estimar molt els teus fills, et converteixes en una mare perfecta i de que sense saber-ho, només per la motxilla emocional que portis al damunt, pots aconseguir que els teus fills siguin uns infeliços i ho passin de generació en generació com els cabells rossos o els ulls blaus.

La història en sí de la novel·la no m'ha semblat excepcional i no m'ha emocionat com esperava (error, esperar alguna cosa d'un llibre! Ni que fos nova en això de la lectura...A qui se li acut?) però el recomano sense dubte per la manera com Strout t'explica el que vol. De vegades t'està explicant una cosa sense mencionar-la, d'altres, sembla que la protagonista estigui divagant i en canvi, quan has acabat la divagació, t'adones que t'acaben d'explicar un cosa molt potent.

Una història molt ben escrita.

El llibre és: Em dic Lucy Barton. Strout, Elizabeth.

1 comentari:

  1. A mi Em dic Lucy Barton tampoc em va emocionar, em va deixar freda, fins i tot. De fet, el vaig llegir poc després de llegir Olive Kitteridge, de la mateixa autora, que si no l'has llegit te'l recomane moltíssim. No té res a veure amb aquest i crec que la protagonista t'encantarà.

    ResponElimina