divendres, 4 d’agost de 2017

La substància del mal

Sort que no vaig llegir totes les comparacions que corren per la xarxa entre aquesta novel·la i les d'en Joël Dicker perquè, ara que sí que me les he trobat, no entenc quins són els punts de comparació exactament. El cas és, suposo, que Dicker ven molts llibres. Potser fins i tot tan sols perquè el seu nom aparegui a la frase, un llibre d'un altre autor, un llibre que, així d'entrada, no tindria massa a veure més enllà d'un assassinat comès fa molts anys, pot aconseguir que el títol es vengui com xurros. Potser és això.

Per part meva, no tinc gaire cosa a dir d'aquesta novel·la. M'ha agradat? Sí. Trobo que és un imprescindible total? No. M'ha entretingut? Sí, força. Però al final l'he trobat una mica desballestat. No sé com explicar-vos-ho. Tinc la sensació que han intentat vendre'm un final de traca, amb girs i coses, i m'ha sobrat una mica tot plegat. Hagués preferit una coseta més senzilla, més normal, si ho voleu dir així i no que provessin d'enlluernar-me amb tanta llum i ombra.

Penso que potser els amants de la muntanya trobin aquí alguna cosa més, més enllà de la pròpia història, amb què sentir-se identificats. Em refereixo a tot això de la crida de la muntanya, l'ànima dels cims i coses d'aquestes que a mi no em diuen absolutament res, urbanita com sóc. Però si del que estem parlant és de lectura pura i dura, això, per a mi, es queda en un llibre normalet.



2 comentaris:

  1. La comparació amb Joël Dicker li dóna números, és clar. Segurament, si es llegeix com un bon entreteniment, i no com a gran obra, funciona millor. Potser m'hi animi.

    ResponElimina
  2. Doncs jo també me l'apunto, per una persona que estimo i que li agrada molt la muntanya.

    ResponElimina